Diumenge 20, d'abril
L’arquitectura truculenta
Narcís Comadira
D’un temps ençà, s’ha posat de moda la truculència en l’arquitectura. Sembla que els ajuntaments, caixes i bancs, companyies de serveis, s’han posar d’acord per subvencionar amb grans summes de diners aquesta moda de l’arquitectura extravagant i terrorífica. Formes gesticuladores, materials en brut, acudits fàcils i definitoris, tot al servei d’una marca. Ja sigui la marca d’una ciutat o d’una empresa. I, al costat de les formes gesticuladores i de la truculència, els grans noms d’uns quants arquitectes que corren pel món del capitalisme exacerbat deixant aquí i allà els seus exabruptes formals, a tot arreu iguals, en contra d’una arquitectura local optimista i constructora d’una tradició que al cap dels anys demani ser coneguda per les seves troballes formals i per les seves solucions a uns problemes específics. S’han acabat, per als grans edificis emblemàtics, les arquitectures tranquil•les i servicials i hem caigut de quatre potes en el bassal de la fama i el glamour del tot s’hi val. En la pirueta perversa.
Per pirueta, la dels senyors Hergog i De Meuron , al flamant CaixaForum de Madrid. Amb l’excusa de “salvar” un edifici existent, del tot irrellevant, la parella d’arquitectes suïssos s’ha empescat retallar-lo per la base, buidar aquesta base i recolzar els edificis superiors de l’edifici antic, i els pisos nous que hi carreguen al damunt, sobre tres potes retirades de les façanes, per donar la sensació que l’edifici flota. Aquest és l’acudit. I com que avui dia el que importa són aquestes etiquetes definitòries, a Madrid tothom parla de l’edificio flotante. Com, també, tothom parla del jardín vertical que cobreix la mitgera que dóna a la placeta de davant de l’edifici. Edificis que floten, jardins que no podem trepitjar…. Ocurrències neguitejadores.
Un cop et decideixes a perdre la por de morir esclafat i et fiques en la zona tenebrosa de sota l’edifici, tens dues opcions: agafar un ascensor que et pugi al primer pis o pujar-hi a peu per una escala “escultòrica”, tota folrada d’acer inoxidable, material que s’escampa pel paviment d’aquest hall flotant. No sé què passarà quan plogui i l’acer rellisqui amb el fanguet de la pluja. Potser les històries d’ossos trencats subratllaran encara més aquest to truculent que té tot plegat. Per desassossec, el de la sala d’actes. Situada a sota terra, és un espai folrat de deployé menut, i abonyegat seguint unes formes que es repeteixen. Tot pintat d’un color xocolata que, a pocs dies d’estrenat l’edifici, lluïa pols per totes bandes. Parets i sostre, tot igual. Masmorra claustrofòbica. A dalt de tot, la cafeteria, darrere unes gelosies que no deixen veure res de fora, és un espai de còmic de marcians, amb innumerables llums tous que pengen d’un sostre, com larves d’uns éssers malèfics que ens devoraran…
Divertit, diu algú, com si d’una barraca de fira es tractés, I sí, és això. La cultura, avui, és un espectacle de fira.
Colls i Punys/Quadern/El País 3-4-08
Enllaços: Web de Caixaforum Madrid, Herzog & de Meuron / Caixaforum Madrid, inaugurado, CaixaForum de madrid a You tube, Patrick Blanc, jardins verticals
mas 1:56 PML’arquitectura truculenta
Narcís Comadira
D’un temps ençà, s’ha posat de moda la truculència en l’arquitectura. Sembla que els ajuntaments, caixes i bancs, companyies de serveis, s’han posar d’acord per subvencionar amb grans summes de diners aquesta moda de l’arquitectura extravagant i terrorífica. Formes gesticuladores, materials en brut, acudits fàcils i definitoris, tot al servei d’una marca. Ja sigui la marca d’una ciutat o d’una empresa. I, al costat de les formes gesticuladores i de la truculència, els grans noms d’uns quants arquitectes que corren pel món del capitalisme exacerbat deixant aquí i allà els seus exabruptes formals, a tot arreu iguals, en contra d’una arquitectura local optimista i constructora d’una tradició que al cap dels anys demani ser coneguda per les seves troballes formals i per les seves solucions a uns problemes específics. S’han acabat, per als grans edificis emblemàtics, les arquitectures tranquil•les i servicials i hem caigut de quatre potes en el bassal de la fama i el glamour del tot s’hi val. En la pirueta perversa.Per pirueta, la dels senyors Hergog i De Meuron , al flamant CaixaForum de Madrid. Amb l’excusa de “salvar” un edifici existent, del tot irrellevant, la parella d’arquitectes suïssos s’ha empescat retallar-lo per la base, buidar aquesta base i recolzar els edificis superiors de l’edifici antic, i els pisos nous que hi carreguen al damunt, sobre tres potes retirades de les façanes, per donar la sensació que l’edifici flota. Aquest és l’acudit. I com que avui dia el que importa són aquestes etiquetes definitòries, a Madrid tothom parla de l’edificio flotante. Com, també, tothom parla del jardín vertical que cobreix la mitgera que dóna a la placeta de davant de l’edifici. Edificis que floten, jardins que no podem trepitjar…. Ocurrències neguitejadores.
Un cop et decideixes a perdre la por de morir esclafat i et fiques en la zona tenebrosa de sota l’edifici, tens dues opcions: agafar un ascensor que et pugi al primer pis o pujar-hi a peu per una escala “escultòrica”, tota folrada d’acer inoxidable, material que s’escampa pel paviment d’aquest hall flotant. No sé què passarà quan plogui i l’acer rellisqui amb el fanguet de la pluja. Potser les històries d’ossos trencats subratllaran encara més aquest to truculent que té tot plegat. Per desassossec, el de la sala d’actes. Situada a sota terra, és un espai folrat de deployé menut, i abonyegat seguint unes formes que es repeteixen. Tot pintat d’un color xocolata que, a pocs dies d’estrenat l’edifici, lluïa pols per totes bandes. Parets i sostre, tot igual. Masmorra claustrofòbica. A dalt de tot, la cafeteria, darrere unes gelosies que no deixen veure res de fora, és un espai de còmic de marcians, amb innumerables llums tous que pengen d’un sostre, com larves d’uns éssers malèfics que ens devoraran…
Divertit, diu algú, com si d’una barraca de fira es tractés, I sí, és això. La cultura, avui, és un espectacle de fira.
Colls i Punys/Quadern/El País 3-4-08
Enllaços: Web de Caixaforum Madrid, Herzog & de Meuron / Caixaforum Madrid, inaugurado, CaixaForum de madrid a You tube, Patrick Blanc, jardins verticals
Dimarts, 8 d'abril
Turistes i viatgers
Jordi llovet
Viatjar no sempre ha estat de moda. Grecs i romans, per exemple, detestaven moure’s de casa, i només van fer-ho, i força, per causes majors, com la guerra o la recerca d’aliments de què no disposaven: això és el que va portar els d’Atenes fins a les ribes del Mar Negre, riques en blat. Allò normal era quedar-se al país, entre la gent coneguda, per donar compliment a aquest gran principi de les antigues civilitzacions mediterrànies – no tant la de fenicis i cartaginesos- que anomenen philia, que designa l’amistat i, per extensió, tot allò que ens resulta pròxim: la resta no interessava. La cita llatina més visitada a aquest respecte és d’Horaci: “Coellum non animun mutant qui trasn mare currunt”: “canvien de cels, però no d’ànima, els qui les mars travessen” (lletres, I, XI, 27).Com sap totohom, moguts els cenacles urbans de finals del segle XVIII a conèixer món i descobrir cultures justament « heterofíliques », moguts per aquella curiositat tan lloable dels centres de coneixement de les societats il•lustrades, la gent va posar-se a viatjar d’una manera desenfrenada : així els viatges de Richard Chandler per terres d’Àsia menor i Grècia – que van significar una font inapreciable d’informació per a la poesia d’inspiració hel•lènica de Hölderlin, que no hi va anar mai-, els viatges de Goethe a Itàlia, o els viatges dels grans poetes romàntics d’Anglaterra (Byron, Shelley, Keats) a Roma i Grècia. En la majoria dels casos, però, el que es feia era fundar una societat d’amants de terres exòtiques – Així ho van fer els anglesos, sobretot- i enviar una colla d’exploradors món enllà, mentre els membres del club no es movien de la butaca londinenca, a l’espera que els viatgers reportessin tot el que havien vist. En altres casos, els viatgers ho feien a compte de les cases reials, com el català Alí Bey, que va fer-ho per als Borbons espanyols i després per Napoleó, a la recerca d’informacions que resultessin útils per a campanyes imperials o d’expoli. Cap a aquells anys, doncs, a cavall del segle XVIII i XIX, es va posar de moda viatjar; i la moda encara dura, encara que la figura contemporània del turista no tingui absolutament res a veure amb la figura agosarada dels viatgers antics.
Però vet aquí que, inspirats sobretot pels millors exemples que he adduït, va haver-hi viatges al llarg dels segles XIX i XX que van sentir la pruïja de córrer món per fer-se “rics d’aventures, rics de coneixences” (Cavafis, Ítaca; poema metafísic que no s’ha de confondre amb l’adaptació foraviada de Lluís Llach). En aquesta manera d’entendre el viatge cal situar el bellíssim llibre que acaba de sortir de Claudio Magris ( El viatjar infinit , traducció magnífica d’Anna casassas, edicions de 1984, 2008; El infinito vijar, traducció igualment esplèndida de Pilar García, Anagrama, 2008), recopilació d’articles sobre les experiències viatgeres de l’autor als anys 1980 i 1990, amb uns quanta afegitons de molta actualitat, com els viatges narrats a Pèrsia i l’Orient llunyà.
En el cas de Magris, com no podia ser d’altra manera, el viatger no corre món per comprovar que les coses són iguals com les havia llegides o les havia vistes a la televisió, al cinema o en un prospecte turístic – habitualment, això comporta moltes decepccions, perquè tant la fotografia com el cine fan les coses més grans que no són en la realitat; i llavors les pirámides d’Egipte resulten molt baixetes, la plaça romana de Sant Pere molt petita i la Sagrada Familía un nyap-, sinó per descobrir allò que la realitat pot oferir sempre d’inèdit i de sorprenent, i, sobretot, tot allò – que en el cas de Magris succeix també sense casualitat- que homes i dones de cada lloc expliquen, de manera que fan més gran, amb eloqüència, el coneixement de la vida i la callada existència del qui ha viatjat. Amb sensatesa, Magris viatja en aquest llibre sobretot per terres de la mediterrània i de Centroeuropa; només per excepció s’aventura a visitar la Xina i el Vietnam, que són llocs on no hi ha manera d’entendre-hi res de res, com molt bé va explicar Roland Barthes en un assaig famós: Alors, la Xine?
Això sí: de la lectura global d’aquest llibre un hom arriba a la conclusió que el temps dels viatgers a la recerca d’allò que explicava Cavafis en el seu poema –que vol dir sortir d’un manteix per tornar més ric a si mateix al final de la vida, tot omplint-la de sentit- és un temps acabat. Avui, viatjar només serveix per distreure’s de si mateix i de la mort que ens ronda. Tornem a Horaci, doncs, quedem-nos a casa, i viatgem, com a molt, al voltant de la cambra (Xavier de Maiestre) o –espai encara més petit- al voltant del nostre crani (Frigyes Karinthy)
Quadern/El país 3-4-08
Enllaços: Claudio Magris: "El viatjar infinit", L'infinito viaggiare
Dissabte, 22 de setembre
Plàtans i un parell o tres d’estàtues
Enric casasses
I bé, sembla que els plàtans de Barcelona estan malalts de fongs o de no sé quines patologies diversament obscures i a poc a poc es van substituint per lledoners I altres arbres d’ombra fosca o negra, saturnians. El poeta del Canvi ja avisava, al llibre de Rudiments de saviesa: “Quin és l’arbre més infame? | És, sens dubte, el lledoner. | És tan gros i fa una fruita | tan petita: tot és pell...” Digui Bauçà el que digui, en alguns llocs, com a la plaça Folguera, els lledoners hi estan molt bé.El que jo faria seria substituir els plàtans malalts per plàtans bons, mirar que no s’emmalaltissin i, perquè rebin més aigua del cel, substituir l’asfalt per un bon i bell empedrat a l’antiga, deixant només un marge llis arran de vorera per a les bicicletes. Encara que sembli impossible, no ho és: el responsable d’haver fet desaparèixer els empedrats, aquí i a París, és la policia, com tothom sap, que és un organisme que sempre tendeix a agafar una mica més de poder del que té.
La gràcia de Barcelona no és que tingui més arbres que cap altra ciutat, sinó que siguin plàtans. Ho diu el poeta de Tot és ara i res: "Mentre el riu de la tarda s’escola a poc a poc | i plàtans de l’acera donen verd a l’aire,| una quallada immòbil claror blanca apaïsada | mirem des del balcó" (Joan Vinyoli, “Per transparència”). A l’hivern, com diu Max Jacob en la bíblia del poema en prosa que és el seu llibre El gobelet dels daus, els plàtans són “esquelets massa bonics”. En un altre moment, al llibre de La ciutat d’ivori, Guerau de Liost comença així el sonet de l’egrègia pecadora: "Com una escampadissa de pètals i turqueses | l’atzur dignificava la testa somnolent | dels plàtans. Condormien les volves ja despreses | el refregar dels passos sobre el passeig d’argent". Pètals, ivori, turqueses, argent, envolten els plàtans, i aquesta és la sensació de la ciutat on es pot donar bellament l’enamorar-se.
Un plàtan de tronc al•lucinat que creixia en espiral a Còrsega Muntaner i al qual vaig dedicar un article de diari amb foto el 1998, ha desaparegut fa poc, a l’escossell encara hi ha una d’aquelles “rodones | mortes: són els monyons | del plàtans del camí”, que diu el poeta de Menja’t una cama. Els xamfrans, els carrers rectes, llarguíssims, la línia de cornises tan apreciada per le Corbusier, agafen, a la primavera, un encant innegable, gràcies als plàtans. El poeta i teoritzador de l’Eixample, Bauçà, diu: “Un fet d’informació és el dels plàtans de l’Eixample. Durant tot l’any emeten fulles. Quan no n’emeten emeten que no n’emeten”(El canvi, pàgina 306). Però també hi ha una visió diferent en una novel•la més antiga.
En cinema res, però en novel•la tenim unes quantes grans visions de Barcelona, des de L’Auca del Senyor Esteve a la del primer volum de Camins de França, de Puig i Ferreter. Una de les més penetrants, i despietades, és la de Prudenci Bertrana a L’impenitent, llibre acabat d’escriure el 1939. L’impenitent és el que no té cura, i representa el mateix Prudenci Bertrana sota el nom d’Innocenci Aspriu, que en un dels primers capítols cerca pis i havent descartat la ciutat vella, “on aquest bé de Déu hi anava escàs i mal repartit, es disposà a cercar-lo per les cases de l’Eixampla. Li calia recórrer aquesta àrea inacabable, aqueix engraellat de carrers que comença al peu de Montjuïc, s’estén vers el Nord oest i volta per Llevant fins gairebé recloure la ciutat primitiva, com la polpa d’una fruita el seu pinyol... rutes dièdriques, on pel cim del cap sembla que us persegueixin els balustres d’un mateix terrat; a mig aire, la persiana verda d’un mateix balcó, i a baix, la soca berrugosa i nafrada d’un mateix plàtan.”
Aquesta novel•la és la tercera d’una trilogía autobiogràfica en què Bertrana es retrata de jove al mas (L’hereu), després casat i buscant-se la vida sobretot a Girona (El vagabund) i al final impenitent i ja grandet a Barcelona. Tots els personatges hi són persones reals amb els noms canviats paral•lelísticament, començant pel del mateix protagonista.
El que falla de la imatge de Bertrana és que si realment s’hagués pensat en una polpa envoltant un pinyol, en comptes del pla Cerdà s’hauria hagut d’agafar el pla Rovira(el senyor de bronze que seu a la plaça Rovira, l’arquitecte del bell mercat de Sant Antoni), que proposava una eixampla radial, que hauria donat molta més fluidesa i harmonia a l’encaix entre la ciutat vella i la nova (les rondes i les places d’Urquinaona, Catalunya i Universitat). L’eixample serien com raigs de sol al voltant del nucli antic: se’n pot veure el plànol en baix relleu als peus del monument de la plaça Rovira, a Gràcia.
Hi ha arbres que fan nosa i s’han de treure: al carrer Tarragona hi ha, a més d’acàcies, unes fileres de pollancres i d’eucaliptus que han anat creixent i van tapant un dels millors monuments de la ciutat, la dona i ocell de Miró: a dalt a Montjuïc, davant del museu d’art, hi ha un punt des d’on encara es veuen, en una magnífica línia de visió, les nobles proporcions de la font de Jujol al centre de la plaça Espanya i més al fons l’esclat de colors de Miró.
També la sortida de l’ascensor del metro de la plaça Tetuan es troba absurdament i perillosa al mig de la Granvia. Per què? Per tapar la visió frontal del monument al doctor Robert: un grandiós pedestal de Gaudí i un agosarat grup escultòric de Llimona, on una de les figures és el famós retrat de Verdaguer.
El País/ Quadern/20-9-07
Enllaços: amics dels arbres, Joan Miro, dona i ocell, escultures de Barcelona, Antoni Rovira Trias
Diumenge, 23 de Juliol
Enric Casasses: "Preparant-se per la dansa
Noms o frases, que ells en diuen mots i són missatges, brodats a la roba, tots en duien, talment samarretes d’avui: al capítol 119 Tirant lo Blanc portava un manto d’orfebreria, de quadros, il·lustrat tot amb garbes de mill, i les espigues eren de perles molt grosses i belles, i a cada quadro una frase brodada que deia: “Una val mil e mil no valen una”. S’assembla a la definició que donava el Man in Black de les pastilles d’amfetamina, que una ja és massa i mil encara no són prou. Passa que Tirant ho diu per la bella Carmesina, la filla de l’emperador, la qual porta una gonella feta amb el dibuix d’una herba que es diu “amor val”, i brodat amb perles hi ha el mot: “Mas no a mi”.Un altre dia, en un altre capítol (el 132), porten uns altres mots. S’estan preparant per a anar a la lluita, a la batalla, però de fet primer dinaran a la casa de l’emperador, armats amb unes vestimentes que sembla que vagin a desfilar, més que a dinar i a la guerra. Primer, quan Tirant entra a la cambra per armar-se, veu els seus companys que s’estan vestint amb les cotes d’armes que s’han fet, totes de xaperia. Tal com ho diu sembla que se les hagin fet ells mateixos: la de Ricard és brodada amb madeixes d’or embullades i un mot que diu: “No hi trob cap ni centener". En català modern, que això és un embolic i no hi capisco res. La cota de Diafebus encara és més espectacular, tota brodada amb cascalls, o sia amb les despentinades i senzilles roselles moradenques de l’opi, i el mot: “Lo que a altri fa dormir a mi desperta”. És una de les grans frases de la donjoanologia, com si et digués que vinguis, que ho provarem, ja ho veuràs, les poderoses pocions que a tothom adormen, a mi em desperten, ho vols provar, vols compartir-ho?
Tirant va vestit de propaganda de la seva amor ferma i segura, establerta en un lloc i que no se’n mou: porta un brodat de seda amb amples ratlles de grana amb àncores brodades, i el mot és: "Qui bé està no es cuita a moure i qui seu en pla no ha d’on caure". Fondejat al teu amor, assegut a la plana segura del teu viure. Les mànigues són tan amples de baix que toquen a terra. La del braç dret la porta plegada fins a l’espatlla i la de l’esquerre fins al colze, cenyida amb un cordonet franciscà d’or. I encara el llibre afegeix: "e féu-s’hi posar sobre tot sant Cristòfol amb lo Jesús a la part sinestra, tot d’or, ben lligat perquè no caigués". Dit així, entenc que la porta lligada al capdamunt del braç esquerre, l’estatueta del sant transportista, el que porta el nen a coll, tot de metall.
En el dinar, Tirant seurà al costat de Carmesina i menjaran tots dos del mateix plat. Ell a ella encara no l’ha tocada, però ja porta la seva camisa. No l’ha tocada perquè ella li acaba de dir que no toqui on no ha tocat ningú. La Carmesina és molt seductora i hi va molt fort, juga a una sola carta, la més alta. Ella mateixa ho diu: “Jo só composta de tal metall que jamés prometí res que no ho atengués”. Però la que m’agrada més del Tirant és una frase que tinc apuntada des de fa molts anys a la carpeta, la que diu la reina Morgana al capítol 201: “Gran cosa és a una llonga set sostenguda venir a la font e no beure per deixar beure altri”.
ENRIC CASASSES Quadern/ El País/19-7-07
Enllaços: L'Associazione Culturale Italia Medievale, Medieval/Mediaeval Studies,Medieval Clothing
Divendres, 8 de juny
Prèdica possible
Enric Casasses
A la famosa comèdia florentina d'infern, purgatori i paradís el déu veritable, el déu que és màquina de moure-ho tot i que ho fa moure tot, ho diu ben clar a l'últim vers, és l'amor que mou el sol i també les altres estrelles. L'amor no com un seguit d'obligacions i juguesques per veure si t'obtindré, bonica, ni com explicació científico-religiosa del créixer de les tomaqueres, ni encara menys la bava pestilent que regalimen certs cantants pels altaveus dels súpers i a les ràdios dels taxis, per dir-ho bauçànicament. No. L'art té a veure amb l'estimar d'una manera indissoluble però indirecta, més aviat seria un estimar sense subjecte, ni jo ni tu gramatical, com si fos el verb fer fred o el verb haver-se fet fosc, verbs que es conjuguen sense persona, encara que siguem persones els que els conjuguem. Es un estimar que viu a dins de les coses i que potser ho diu tot però no explica res, al contrari, obre i no para d'obrir, a voltes de maneres sorprenents, una pregunta: la pregunta que no s'acaba mai, la que et porta a Amèrica quan volies anar a les Indies, la de quan volies perfeccionar una màquina de rentar roba i et trobes amb una bomba atòmica als braços, filla meva. Però és clar, per patir així no calia haver progressat tant, per patir així ja tenim els bells pollancres de la vora del riu que no para de cantar la seva cançó de sempre i jo, assegut a la riba tot veient passar l'aigua avall, a base de segles i més segles i de molta paciència i de molta impaciència he arribat a construir-te una viola perquè volia, perquè volia, cantar amb tu.
Quan més en sabies era abans de començar i com més n'aprens més dubtes i dubtes i ho veus més i més difícil, no és que pateixis més, pateixes igual, el que passa és que ara pateixes de saber com dubtes i primer paties de dubtar del saber que sabies. Per tal de no embolicar-te en l'embull de la troca mental d'aquests laberints vivents vas decidir, ja fa temps, vas decidir-ho molt abans de sospitar o de saber què era ben bé això que havies anat decidint, vas decidir, o més aviat t'ho va fer decidir l'anar vivint i l'anar fent, que no t'ocuparies mai de la teva carrera, que no perseguiries res del que et convé i que no recomanaries mai cap medicament, ni cap filosofia de curar les ànimes, si és que d'una cosa així filosofia se'n pot dir.
Aleshores què és això que busques, cerques, recerques, investigues, furgues, remires i regires tant i tant i des de tant de temps, o sigui, sempre? No saps què s'ha fet dels teus amics, et parasiten el cervell fragments de frases que vas escriure fa anys i que no saps exactament de què parlen; i aquelles floretes blaves que t'agradaven tant, l'altre dia en aquell camí de bosc, ni saps com es diuen. Però hi ha un estimar a dins de les coses, a les antenes de la libèl·lula perduda que volava avui per un carrer de la gran ciutat, al cable negre que dormita desendollat damunt la taula d'escriure, al tub vermell i blau de pega que et mira amb cara de "què dius ara?" però callant. Callant? O ets tu que no hi sents? Com diu Nogueras Oller a La 'Pecat Mortal (novel·la): "com si digués un parenostre endiablat al déu mut-sord-i-cego del pervindre".
Quadern/El País/ 7-6-02
Enllaços
http://tuttotempolibero.altervista.org/poesia/duecento/dantealighieri.html
Dante Alighieri
Divina Comedia
Miquel Bauçà
Dijous, 31 de maig
I encara és primavera... I estem envoltats d'ocells feliços que fan la seva: fan nius, mengen, piulen... i volen. I pot passar que un ocellet s'aturi a l'ampit d'una finestra per retardar el seu primer vol. Només s'enlaira -veloç- quan una mà humana, que el creu ferit, el vol tancar en una gàbia de colors. Feliç vol!
Joan Barril "Des del balcó"
Des de la meva finestra veig unes altres finestres. Han florit els geranis i alguns gessamins s'enfilen pels emparrats. En alguna barana algun nen ha col.locat un molí de vent o uns tubs sonors que omplen el pati amb una llunyana harmonia asiàtica. A les terrasses i els balcons tots som una mica el que en realitat voldríem ser. Fins i tot es veuen tres o quatre mates de tomàquets petitons amb els seus fruits encara verds. Les gemmes dels llimoners de balcó presagien una bona collita de gintònics. Amb el bon temps, la gent s'alça del llit amb mal humor, però surten a estirar-se al balcó i arriben a creure que són els propietaris del castell de Windsor. A vegades la brisa ens impedeix llegir el diari amb la comoditat que dóna una taula de cafè, però som allà, amb la terra a les mans i la il.lusió a l'aire.En algunes de les terrasses més pròximes distingeixo el reflex del sol. Hi ha veïns que han penjat amb un fil de niló uns CD que pengen sobre les baranes. El vent els belluga i el sol va enlluernant lleugerament aquells que se'ls miren. M'expliquen que és un sistema artesanal per fer fora els ocells i evitar que els tendals s'omplin de gallinassa. Un suport de música impedeix que hi arribin els ocells. Al costat de la terrassa dels CD, el veí ha instal.lat una petita menjadora amb aigua i escaiola precisament per a tot al contrari. De la mateixa manera que hi ha dues Espanyes, també hi ha dues terrasses. Una vol companyia i obrir-se al món alat dels somnis. L'altra considera que la seva terrassa és el seu castell i que el parrupeig de les tórtores és un desafinat himne revolucionari.
El planeta sencer cap en un balcó. I en aquest balcó llegeixo la biografia dels últims anys de la vida del compositor Maurice Ravel, escrita per Jean Echenoz i publicada per Anagrama. Entre altres coses delicioses, Echenoz ens remet a l'episodi en el qual Ravel, en la primera guerra mundial, es troba comandant un carro blindat que acaba avariat a prop del front. Ravel es passa una setmana custodiant en la soledat aquella màquina de guerra inservible. ¿Com aprofita el temps? Doncs transcrivint sobre el pentagrama els cants dels ocells que l'envolten.
Em pregunto si alguna de les harmonies que Ravel va robar dels ocells es podrien trobar en els CD que serveixen precisament per foragitar-los. O dit d'una altra manera més política: ¿potser no deu ser que les mateixes paraules que van servir un dia per pactar amb uns serveixen actualment per impedir qualsevol pacte? Des de la terrassa tot es veu més clar.
Publicitat
Quan en els mitjans audiovisuals les coses no surten com tal com estava previst sempre, hi ha un recurs: anar a publicitat. ¡Pobra publicitat! Es recorre a una imatge d'una vida basada en el consum i en la felicitat per escapar-nos del mal humor i de la bronca. La publicitat és una manera de dir: "Jo no he sigut". La publicitat és també una manera de salvar-nos del món real i de portar-nos cap a les il.lusions que es poden comprar amb diners. "Anem a publicitat" és un punt i a part del qual sempre podem sortir indemnes. A la caixa negra dels avions, minuts abans d'estavellar-se, els pilots canten les cançons dels anuncis mentre intenten, en va, redreçar-se. Saben que moriran, però també ells es pensen que anant a publicitat aconseguiran renéixer.
El Periódico/31-5-07
enllaços: Wild nature , ocells
Divendres, 25 de maig
Fang
Sergi Pàmies
La pluja de fang de l'altre dia va coincidir amb el moment més actiu de la campanya electoral. A molts municipis de Catalunya hi va caure un doll d'aigua bruta que va afectar la roba estesa i, sobretot, els cotxes. En principi, no semblava que fos tan bruta, però l'endemà els negocis dels neteja-cotxes van fer l'agost amb una assistència massiva de conductors al volant d'uns vehicles arrebossats d'esquitxades de pols de color merda d'oca.Tot fent cua en un d'aquests túnels de neteja, mentre esperàvem torn, un conductor-filòsof amb ganes de xerrar va fer un paral·lelisme prou assenyat entre el fang i la campanya. Va dir que les eleccions haurien de ser, com la pluja, una bona notícia. En el cas de l'aigua, regula els cicles més saludables de l'ecologia, influeix positivament en l'agricultura, revitalitza la naturalesa i, a les ciutats, fa una neteja necessària que després apreciem en l'aire que respirem. "És el mateix efecte que haurien de produir les eleccions", va dir l'analista automobilista: renovar misatges, revitalitzar territoris eixuts i netejar la brutícia acumulada durant la legislatura.
Per desgràcia, de la mateixa manera que sovint cau una cotina d'aigua bruta que fa més nosa que servei i que provoca un malhumor col·lectiu justificat, la campanya electoral també fangueja i converteix el que hauria de ser positiu i saludable en una forma perllongada de populisme desagradable. Llàstima que, en política, no hi hagi una indústria de túnels de neteja on el ciutadà pugui, a canvi d'una quantitat mòdica de diners, treure's tota la ronya retòrica i les promeses per incomplir i tornar cap a casa amb un somriure i un ambientador amb fragància al retrovisor.
Quadern/ El País/ 24-5-07
Divendres, 11 de maig
Ruïnes i monuments
Jordi llovet
En altres temps, n’hi havia prou que un llibre fos una obra d’art per convertir-se en un monument de cultura; avui dia, molts escriptors els ha semblat una bona estratègia que un llibre seu parli d’un monument per convertir-se en una vaga aproximació al que anomenem literatura.La qüestió és relativament nova, perquè són escassos els llibres de la tradició literària universal en què la Via Augusta, un pont o una catedral es converteixen en el nucli argumental de tota una novel·la: hi ha el cas potser més cèlebre de tots, Notre-Dame de Paris, de Victor Hugo, que va tenir una rèplica catalana en Josafat, de Prudenci Bertrana, situada en la catedral de Girona: o la cosa no se li havia acudit a gairebé ningú, o als escriptors els havia semblat una excusa molt insubstancial per donar categoria a les seves obres.
De fet, aquesta moda arranca indirectament de la novel·la històrica, que és molt antiga com a gènere —la Ilíada no és altra cosa, per exemple, encara que el gènere a què pertany només sigui un precedent remot de la novel·la— però que va viure moments d’enorme glòria al segle XIX, molt en especial en la figura de Walter Scott, no perquè sí tan criticat pels millors novel·listes de la tradició realista. ¿Quin inconvenient hi veia, Gustave Flaubert, en les mostres mostres d’aquest gènere? Per començar, la distorsió adés del material històric adés de la realitat quotidiana que ha de fer-se, obligadament, quan la història s’entrellaça amb els elements que són indispensables en tota obra de caràcter novel·lesc. Quan ell, en una sola ocasió, va entrar de ple en el terreny de la història recuperada, com va fer en el cas de Salambó, va sortir-se’n del tot airós gràcies, sobretot, a l’enorme densitat de l’estil i la puixança de llenguatgeque posseeix la novel·la: l’únic monument que hi apareix és un aqüeducte, i, al damunt, se’l va inventar a efectes de la lògica narrativa. La intenció no era fer història, sinó literatura. Per això va haver de confessar: “¡Que trist que s’ha d’estar del propi temps històric per ressuscitar Cartago!".
Això mateix és el que avui se’ns acut per explicar-nos una part de les raons de l’èxit de les “novel·les amb monument” que proliferen darrerament a Catalunya: d’una banda, demostren una tremenda melancolia causada per la incapacitat de novel·lar una societat burgesa —urbana o rural— que, tal vegada, ja es troba exhausta i desproveïda d’al·licients narratius (només cal posar de costat El cor de la ciutat i Ventdelplà: dos dinosaures audiovisuals); d’altra banda, són la prova palpable que, si aquesta burgesia catalana no ha donat, darrerament, una novel·la de patent —¿on són, en català, les versions actualitzades de La febre d’or, o de Vida privada, per exemple?—, sempre tindrà el recurs de refugiar-se en la utilització d’elements arquitectònics, que són els més perdurables i per això els més carregats de simbolisme de què disposa una cultura. En procedir d’aquesta manera, un novel·lista s’estalvia la reconstrucció sempre difícil de tots els matisos que caracteritzen una societat contemporània (més encara la catalana, tan mestissa en aquests moments); és a dir, fuig dels paràmetres de la riquíssima tradició de la novel·la realista, per caure en els d’una nova forma de novel·la, barreja espúria de realisme, fantasia i veritat: és com fugir d’estudi, per molta documentació que s’hagi emprat. A sobre —i aquest fet culmina la legitimació i l’explicació del fenomen que analitzem—, amb aquest gènere de novel·les es ret un homenatge (sovint imaginari) a la densitat històrica del nostre país, i s’ofereix als seus lectors la possibilitat de fer-se la idea falsa que som tan grans, tan cultes, tan sòlids i tan perdurables com les pedres del pont de Besalú o els carreus de Santa Maria. Walter Scott es va inventar Escòcia; i ara uns quants novel·listes i guionistes catalans s’estan inventant Catalunya... van a parar fins i tot a Cèsar August, que ja és anar enrere! És una il·lusió potser legítima, i ho és especialment perquè ens trobem en el terreny de la novel·la, on tot hi cap. Però no deixa de fer paleses, una vegada més, les dificultats de la novel·lística catalana per presentar un quadre polièdric dels nostres costums i les nostres presents formes de vida; és a dir, per col·laborar a la grandesa de la gran novel·la moderna i contemporània que va començar amb Tirant lo Blanc, va continuar amb el Quijote i la seva empremta en la novel·lística anglesa dels segles XVIII i XIX, i va culminar amb la gran novel·lística europea crítica, apàtrida i laberíntica de la primera meitat del segle XX.
Així, hom diria que l’estratègia narrativa dels monuments dissimula avui, a les lletres catalanes, els atzucacs d’una cultura novel·lística no solament desorientada, sinó potser també en ruïnes.
Quadern/El País-10-5-2007